Simplement es tracta de votar, de debò! Democràticament

La incidència de la bandera de St. Pol ens hauria de fer rumiar a tots plegats una miqueta. Una gran quantitat de gent es va aplegar per despenjar una bandera que no estava penjada, però que s’havia de tornar a penjar perquè algú havia denunciat que no hi era.

El denunciant era una persona ex-militant d’Esquerra, si no em varen informar malament, i ex-regidor. Una persona originaria d’Astúries que quan va començar a militat a ERC, feia poc que havia arribat a Catalunya i estava aprenent català, tot això m’ho explica un santpolenc i no hauria de anar més enllà de lo anecdòtic, sinó fos pel rebombori que es va organitzar al voltant de treure una senyera que no hi era, però, que ara ja hi és!

També aquests incident serveix perquè la nova delegada del govern, “una señora de esas bien” que corrien i encara corren per la nostra capital, Doña Maria de los Llanos de Luna, una doble “d”, compte! Tregui pit i ens recordi la llei, que no és altra que la llei espanyola.

Qui va ser que va dir que als catalans ens perdia l’estètica, ara no ho recordo, potser va ser l’Unamuno,? Li haurien de fer un monument a la clarividència! Ens perden les formes! O simplement estem carregats de punyetes, massa rauxa i poc seny!

Ara ens lamentem que la comissió tècnica del mercat de telecomunicacions torna a Madrid, i algú s’atreveix a dir que desapareix la icona de l’Espanya Federal. Icona de l’Espanya federal? Au vinga! Quatre anys de baralles i litigis per traslladar a Catalunya un ens que hi haurà estat dos anys en prou feines. Per a l’únic que ha servit es per crear més anticossos, si és que encara no hi ha prou, contra Catalunya. Us imagineu a tota la gent que hi treballava, que els diuen que si volen continuar la feina s’han d’anar a Barcelona? Es devien recordar de tots els catalans i les seves famílies, total per què?

I és que els catalans volem “trajos” a mida, sembla que volem i dolem. Durant massa temps hem viscut en la ficció que érem quasi un estat i ens ho vàrem creure. Mentida! Som un comunitat de règim comú “que para la mà cada mes”. Un assalariat, que com als assalariats, ens aplicaran una reforma laboral en forma de retallada autonòmica. Serem l’ase dels cops! Volem seleccions, volem que la bandera de l’estat no onegi als nostres edificis públics, volem tenir institucions estatals i no tenim el coratge de ser un estat, amb un estat ho tenim tot, i en canvi no donem el pas, ni tant sols aixequem el peu!

Mentre, l’estat de frustració, m’atreveixo a dir de “bogeria”, d’alguns independentistes ens està portant a que es “friquitzi l’independentisme”. Després ens estranyem que la gent voti altres opcions. Clar una cosa és anar a votar a referèndums no oficials i l’altra es jugar-se el futur, deu pensar més d’un! Muntem comissions, plataformes, moviments i els desmuntem, sempre estem trobant l’efímera solució que ens portarà a la llibertat, i a cada bugada es perd algun llençol i s’acumula més frustració.

El govern central es deu fotre un fart de riure veient lo carallots que som. D’altres, alguns espavilats, han trobat, però, una veta que saben aprofitar, no per anar on hem d’anar sinó per anar fent la viu-viu, que qui dia passa anys empeny! Mentre la gent tingui ganes de “gresca i xerinola” el terreny està abonat, però poc sembrarem i menys collirem.

Mira que és fàcil, no cal fer grans manifestacions, no cal fer coses especials, simplement es tracta de votar, de debò! Democràticament a aquells que tinguin un programa creïble i factible per portar-nos a la llibertat. Compte que els que ens han de portar a la llibertat també han de ser creïbles! I aquí és on em sembla que molta gent està a l’espera. Que el que no convenç no és la idea, el que no convencen són els “idealistes”!

Crec que ens queda molt per fer, aquells de “l’ara o mai” els va quedar molt poètic l’eslògan, però el camí a la llibertat em temo que serà un camí llarg, calcem-nos! En ell ens trobarem molts “profetes” i “falsos Messies”, també sentirem, sentim massa sovint, el cant de les sirenes! I les hipòcrites crides a la unitat d’aquells a qui aquesta falta d’unitat els serveix d’excusa per no actuar.

26 de febrer de 2012

Com Robin Hood, o no?

Veient el que ha dit en Zapatero al congrés del PSOE i havent sentit un tros del discurs de Rubalcaba aquest mati,m’adono que se’ls està caient la casa a sobre, han fracassat de la manera més rotunda, i el seu fracàs en està passant factura a tots.

Veiem si no! L’esquerra socialdemòcrata va voler fer com Robin Hood però mai va passar més enllà de la intenció, per què? En primer lloc es va adonar que no calia viure les incomoditats del bosc de Sherwood que instal•lats en el poder es vivia francament bé, que no calia viure com a proscrits, quan es podia viure com reietons, que no calia combatre els homes del Sheriff de Nottinghan, quan es podia fer de Sheriff i de recaptador alhora. Només arribar a tocar el poder ja varen patir el síndrome de “l’estatitis aguda”, quantes barbaritats en nom de la raó d’Estat s’han fet al llarg de la història!

Des del poder es varen adonar ràpidament d’una altra cosa, la solució no estava en “robar als rics per donar-ho als pobres”, massa complicat i massa complicitats establertes des de el poder al que tant aviat es varen plegar i acostumar, llavors què fer? Doncs bé! Si als rics de debò no se’ls podia prendre el que tenien, calia ensenyar als pobres qui eren els rics! I qui eren? Doncs aquells que no eren tan pobres, que se’n havien sortir una mica, fins i tot una mica més, i als que se’ls podia mostrar com a privilegiats.

Que paguin els que més tenen, deien, i qui eren els que més tenien? aquells que se’n havien sortit, molts cops amb el seu esforç, el seu treball, gràcies a les seves qualitats i coneixements. Llavors què? Doncs, au vinga! A gravar les rendes del treball! Fins al punt que un petit augment de sou podia suposar pujar a un tram superior del l’irpf i acabar cobrant menys a fi de mes, brillant!

I els rics de debò? Els intocables! Doncs resulta que no eren tant rics! que eren difícils de caçar, fins i tot, aparentment alguns d’ells eren més pobres que una rata, vivien pagant humils lloguers de 300 o 400 euros per una casa de 250 metres quadrats amb piscina. Casa propietat d’una societat, societat que pagava pel que tenia molt menys que per les rendes del treball. A que endevineu qui controla aquestes societats, oi que no cal dir-ho?

I mentre, el nostre modern Robin Hood i els seus ex-proscrits del bosc de Sherwood es gastaven els diners recaptats als suposats rics, que cada cop eren més a prop de ser pobres, en una espècie de barra lliure social a la que cada cop més hi tenien accés. A més, si convenia, s’endeutaven per fer obres més o menys sumptuàries i totalment innecessàries, sempre procurant que a cap del seus “proscrits” els faltés de res. Fins que ha arribat el moment en que els pobres continuen essent pobres i els rics, que no ho eren, acaben essent també pobres i incapaços de poder pagar els seus impostos.

Ara aquesta esquerra encara fa discursos en els que diu que la barra lliure es intocable, barra lliure a la que cada cop s’hi atansarà més i més gent, ara que cada cop hi haurà menys gent per pagar “la festa”. El “Rei”, que fa poc ha recuperat el poder, tampoc ho arreglarà, els seus nobles mantindran els privilegis i tornaran a enviar els seus homes pels pobles a recaptar encara més impostos, sobretot a aquells, que cada cop menys, encara els poden pagar.

Sentint aquests dies a en Zapatero que diu que no va saber veure venir la crisi , deu n’hi do! que no llegia la premsa o que no escoltava al seu ministre d’economia? Ah! És veritat! El va “fer fora”! Sentint al Rubalcaba, que la barra lliure es intocable, sense dir qui pagarà la festa, m’adono que aquest modern Robin Hood era un “cantamañanas” que li ha fet la feina bruta al “Rei” i als seus nobles, als Intocables!

4 de febrer de 2012