29 de març del 2012

Un dia gens afalagador

Avui és un dia trist, no m’agrada no treballar, però avui no he treballat perquè crec que la vaga, l’aturada, era una forma de “plebiscitar” la meva contrarietat i la de molts altres per la reforma laboral.

He recordat la primera vaga general de la democràcia contra els llavors govern del PSOE, als anys 80. Recordo els carrers buits i totes les botigues tancades. Un silenci sepulcral al capvespre d’un dia de tardor.

Avui acabo de fer un tomb per la meva ciutat i només he trobat tancades les dues llibreries de referència. La resta del comerç estava obert i la gent gaudia d'un capvespre primaveral.

Sé que als polígons industrials hi ha hagut un seguiment de l’aturada que ha estat significatiu, però em sembla que la protesta no ha estat tot lo reeixida que la reforma laboral és mereixia,

Crec que pagarem la inacció, que la pagaran bàsicament les generacions futures, els nostres fills, els nostres nets. Segurament encara ho veurem abastament abans.

Molts han tingut excuses, a vegades gens raonades, superficials o simplement de mal pagador per no afegir-se a la vaga, si no fos per lo delicat de la situació algunes realment serien motiu d’anàlisi. Ara no cal perdre el temps! El pastis, si de cas, ja està fet!

L’acomodament, la falta de valor i valors, el “tansenenfutisme”, ens acabaran passant una factura molt alta, ja no hi serem a temps de pagar-la!

Ha estat més fàcil, almenys fins on jo conec, que ens mobilitzéssim els grans que no pas els joves, aquells que tenim més memòria història i que en canvi tenim menys temps perquè ens fuetegin . En canvi aquells altres que aquest davallar de la societat interclassista els agafarà de ple, no tenen consciència del que està passant. Potser també aquí ha fallat la inculcació de valors, la educació en general, una altre tema d’anàlisi!

M’adono de viure en una societat sense esma, on la gent fuig de qualsevol mena de compromís, fins i tot quan es tracta de defensar els seus interessos.

Potser ens trobem en un nou estadi, lògic, d’una societat decadent, que de mica en mica es va engrunant i “minoritzant”. Una societat que ja no té lloc en aquest planeta. Potser és el cant del cigne de la classe mitja, classe mitja a la que molts havíem aspirat a arribar o ens hi havíem apropat, quan no alguns es sentien formar part d’ella.

Aquella classe mitja que sempre té quelcom a guanyar i quelcom a perdre. Aquella classe social que ha estat al llarg de la historia contemporània motor de canvi i esmortidor de daltabaixos.

Els temps estan canviant a marxes forçades i l’estat de desinformació a que s’ha sotmès a la majoria de la gent els impedeix de veure cap on anem. Impedeix raonar amb claredat i adonar-nos del que realment som, del que realment tenim i del que ens prendran.

En ple segle XXI amb els mitjans que tenim som incapaços de fer una foto raonable del que succeeix. Excés d’informació? Incapacitat per comprendre-la? Potser massa informació adulterada, massa embolcall i poc contingut!

És aquest un post pessimista, però és el que avui sento!

29 de març de 2012

25 de març del 2012

Que ningú toqui encara la trompeta!

Un dia em varen dir: “mira Convergència és com un negoci familiar, hi ha l’amo, el gerent i el fill de l’amo”. Avui m’ha tornat a venir al cap aquest comentari, amb motiu de l’elecció d’Oriol Pujol com a Secretari General de Convergència.

També m’han dit que en alguna ocasió en què el Sr. Pujol jr ha participat en algun acte polític, quan ha estat presentat, s’ha sentit molt molest si algú l’ha presentat com fill de qui és o senzillament dient quelcom així com “és un persona que porta la política en el codi genètic”. És l’hereu, però no vol que sigui dit.

Fins aquí m’he permès fer una mica d’anecdotari, el que si que és cert, almenys així ho veig jo, és que l’Oriol Pujol és un polític que “per se” no arribaria gaire lluny, fins i tot en la política municipal d’una ciutat mitjana. No participaré de la caricatura que se li fa al Polònia on se’l presenta com un “xitxarel•lo”. Segurament per circumstàncies familiars, encara que ell no vulgui que sigui dit, l’Oriol Pujol ha adquirit coneixements que no estaven a l’abast de qualsevol altre ciutadà. Aquí és on, al meu entendre, rau el quid de la qüestió, que sense la guspira del seu progenitor, només li queda fer de marmessor d’un llegat polític, el llegat Convergent.

Perquè, veiem! Què n’ha sortit del 16è Congrés de Convergència? potser molt més del que aparentment es veu, però el que sentim és que han acabat dient que s’ha de tenir “actitud independentista”. És un avenç! Potser no fa ni dos anys, devia ser a les eleccions del 2010, l’Oriol Pujol deia que CiU no era independentista, era i és encara cert, però el que ens estava dient Oriol Pujol no anava més enllà “del ara no toca” que tant havíem sentit dir al seu pare.

L’altre dia Jordi Pujol, en l’obertura del seu congrés, els deia als convergents que havien de ser la força de xoc. Molt bé! Però per xocar amb què? Al cap i a la fi quan algú organitza una força de xoc, més tard o més aviat, l’ha de fer servir. La historia demostra que a les forces de xoc se les ha de tenir entretingudes i se’ls ha de fixar objectius que les justifiquin o es corre el risc que s’esverin i t’acabin muntant un bon sidral. Bé ho devia saber el comte de Barcelona quan a començaments del segle XIV “es va treure de sobre” els almogàvers, enviant-los a Bizanci.

Siguin de xoc o no, en Jordi Pujol sap que a les organitzacions cal tenir-les entretingudes, que tenen vida per si mateixes, de quan en quan el llenguatge èpic no és dolent per animar el “cotarro”, però ell sap molt bé que una organització con Convergència té vida pròpia i més ara que té el poder, el poder de lo públic, que alguns confonen i tracten de forma patrimonial. Més o menys com altres partits.

A Convergència per continuar viva li cal continuar “fotent-nos una de freda i una de calenta”, als convergents els cal continuar “surfejant” sobre l’onada, que ara mou la societat, sense caure de la taula. Per això avui ens diuen una cosa i demà ens en diran una altra.

Dins d’aquesta situació, què millor que triar una direcció com la que han triat. Una direcció continuista, sense cap polític excepcional que, donat el cas, prengui la decisió d’anar contra corrent o enfilar-se en l’onada més grossa, encara que sigui a risc de caure.

La societat civil, les circumstàncies, les necessitats, empenyen en una determinada direcció, ho saben! Com també saben que aquesta societat civil no està organitzada al marge del partits. Que els moviments socials tenen el seu recorregut i que en la majoria dels casos estan participats de la gent dels partits que, al cap i a la fi, acaben obeint a les seves direccions o simplement tenen les seves aspiracions personals.

Mentre a Catalunya no aparegui un líder excepcional, en unes circumstàncies excepcionals, continuarem fent la viu-viu. En el món de la política n’hi ha un munt d’especialistes per fer això, els idealistes acaben plegant avorrits! O s’enquisten en les seves mini torres de marfil.

He començat explicant que em deien i vull acabar recordant el que durant molt de temps s’ha dit. Ens han fet creure que en Jordi Pujol és el nostre Moisés que ens ha portat fins a la terra promesa que ens ha deixat a les portes de Canaà. Però, vet aquí que quan hem arribat a la terra promesa, després d’anys donant voltes pel desert, resulta que a la terra promesa hi ha gent que no ens hi deixa entrar, amb la qual s’ha de lluitar i combatre. Hi ha dos opcions entrar-hi, emprendre el combat, o girar cua per tornar al desert a donar més voltes a veure si d’aquí uns anys ens decidim entrar per un altre lloc o senzillament ens deixen passar.

Com en el relat bíblic, molts comencem a tenir clar que l’única solució es posar setge a Jericó i començar a donar voltes a les seves muralles. El que ara ens diu Convergència és que això potser està bé, per a continuació advertir-nos: “Que ningú toqui encara la trompeta”.

25 de març de 2012

Si algú no ha entès el final, pot consultar la biblia, Josuè 6:5

21 de març del 2012

Els pagarem els peatges, els eixos ferroviaris, els ports, els aeroports i el que faci falta.

No només paguem el peatge de les autopistes, també hem finançat la construcció de les seves autovies i ara el seu manteniment! Allargar els peatges de les autopistes catalanes, per tal d’eixugar el dèficit d’aquelles de les espanyes que no són rendibles, serà ara la solució.

Els madrilenys acostumats a tenir-ho quasi tot de franc eviten, perquè tenen bones alternatives, fer servir els pocs trams de peatge que envolten la capital el que els ha fet altament deficitaris, de manera que les concessionàries dels mateixos estiguin, a hores d’ara, en risc d’anar a concurs de creditors.

El govern central prepara doncs una prorroga en les concessions de les autopistes rendibles, bàsicament les de l’arc mediterrani, així les empreses concessionàries que també ho són o participen en les concessions de les autopistes deficitàries no tindran pèrdues. També es preveuen fusions de manera que concessionàries amb beneficis es facin càrrec de les que tenen problemes.

Tot això no deixa de ser una nova volta de cargol en la construcció del “Gran Madrid” que ja fa més de tres decennis que estem finançant, mai ens havien espoliat tant com en els 30 darrers anys. Mai s’havien invertit tants mils de milions d’euros en la creació d’una conurbació en un lloc en el que ni els romans varen plantar una tenda! Estem pagant la construcció d’una quimera, que més tard o més aviat acabarà el seu recorregut. Un forat negre on estem enterrant els nostres diners i la nostra dignitat.

Com que no tenen mar, no poden tenir port, sort! Deu pensar algú, perquè sinó també els pagaríem el port, doncs que ningú no s’equivoqui! Els estem pagant el “puerto seco de Madrid”, no faig broma, no! Un port sec és una terminal de mercaderies situada en l’interior de un país o una regió econòmica (llegiu “Gran Madrid”) que està connectada per via ferroviària amb port marítims d’origen o de destí. És a dir es controlen els tràfics “interportuaris” des de l’interior, des del “port sec”.

A hores d’ara ja endevineu que el port sec de Madrid vol controlar tot el tràfic de contenidors a través de la península i per fer-ho necessita bones vies de comunicació, a ser possibles gratuïtes, llegiu autovies i com no connexions ferroviàries. Aquí entre el tema de l’eix ferroviari central, tan desitjat pel govern de Madrid en detriment del mediterrani. Ara el port sec de Madrid està bàsicament connectat amb el port de València i es la porta d’entrada de les mercaderies de Madrid i cap a Madrid.

Però, per què no ser més ambiciós? “De pagar tu a pagar jo quants me’n prendria”, diu la dita. Mentre puguin continuar escanyant-nos ells continuaran amb el seu gran projecte. Per què no convertir el port sec de Madrid en el gran centre logístic del Sud d’Europa? amb un peu a l’Atlàntic i un altre en el Mediterrani, amb Algecires al centre.

D’aquí la insistència en l’eix central, aquest els permetria conduir tot el tràfic de mercaderies via Madrid, ampliar els seus centres logístics i crear industries de transformació. El gran Madrid es convertiria en una de les majors regions econòmiques d’Europa. Tant li fa que estigui demostrat que les mercaderies haurien de superar Sierra Morena, pujar fins als més de 650 metres sobre el nivell del mar, per tornar a baixar a la vall de l’Ebre, travessant el sistema Ibèric i tornar-se a enfilar fins a 1000 metres per travessar el Pirineu. Això es totalment antiecològic, una despesa d’energia insostenible i extravagant, a ells tant els fa!

Que la zona econòmica de l’estat espanyol que concentra més del 40% dels seu PIB quedi arraconada, tant els dona, si al final del camí han arruïnat a valencians, catalans, mallorquins, també potser els murcians, què els importa? Ells tenen un projecte, tenen un idea i no pararan. Ja no cal parlar dels aeroports, el que tantes riotes va aixecar, el de Ciudad Real, la pista més llarga d’Europa es convertirà en el gran aeroport d’entrada i sortida de mercaderies del gran Madrid. Ara la crisi ho ha aturat, però la infraestructura ja hi és!

Espanya té el seu projecte, els catalans no hi comptem, només per pagar, no ens estranyi que reconeguin públicament que ens deuen 6000 milions en infraestructures i no ens diguin com ho solucionaran. Per què fer un enllaç ferroviari amb la nova terminal de contenidors del port de Barcelona? Per què gastar els cèntims aquí si el que els interessa es potenciar lo d’allà? Per a què l’eix mediterrani? Si ells volen que tot passi per Madrid!

Dia, darrera dia, més darrera més, anem llegint als diaris tot el que ens deixen de fer i el que ells fan per ells i continuem entomant i entomant, així seguirem fins que aquest país nostre quedi convertit en un erm. La nostra ciutadania està anestesiada, el nostre govern està plegat als desitjos del nou partit nacionalista espanyol i seu programa de “recentralització”, a aquest pas aviat ja no tindrem dèficit fiscal pel que plorar, perquè ja hauran deixat seca la mamella, llavors quedarem tirats al marge del camí, plorant les nostres misèries. Ciutadans de Catalunya quan despertareu?

21 de març de 2012

18 de març del 2012

No a aquesta reforma laboral

No tenia clar fins avui si entrar en aquest debat en el meu blog. En canvi sengles articles que he llegit els dos darrers dies m’han fet decidir. Sé que no és tema fàcil perquè hi ha massa matisos, massa arestes i massa percepcions personals. Un dels articles ha estat una entrada en el seu blog del Sr. Punset, aquell exministre de la UCD, figura popular i “pseudointelectual” que es fa un sobresou anunciant pa de motllo, cosa, per altra part, totalment lícita. Com lícita és la Reforma laboral aprovada al Congrés amb els vots de la majoria absoluta del PP i els vots de CiU, que ja em direu quina necessitat en tenien! Coses lícites, però no lògiques, ni gaire presentables, almenys una falta de coherència, més ben dit, de serietat en lo del pa de motllo, a més si el comprés seria conscient que li estic pagant un sobresou.

I és que els articles que aquests dies apareixen als diaris són de tant baixa estofa, que fa una mica de pena llegir-los, en algun cas és veu que es tracta de simples sofismes, i en altres com el d’en Punset es tracta de fer entrar en el debat a un col•lectiu impopular com els bisbes i dir que ell es troba a la mateixa distància de bisbes i sindicats, per després lloar al difunt Sr. Camacho de Comissions i a un advocat laboralista, per, finalment, no saber ben bé com acabar l’article.

Els Sindicats amb totes les seves mancances i defectes, el mateix que les institucions, els partits i associacions diverses, defensen el seus interessos i els de les persones que representen. O és que algú troba lícit que les organitzacions empresarials es coordinin en defensa de les seves coses i els sindicats no, que és què només els sindicats han de ser purs com la mare Teresa de Calculta? I coherents fins al suïcidi? No fotem!

S’acaba d’aprovar una reforma laboral que pesarà com una llosa en les relacions laborals, més ben dit las dinamitarà. Serà una part més de la magra herència que deixarem a les generacions futures. Una llei laboral que “Rajoy dixit” ha de servir per a recuperar llocs de treball, per al cap d’uns dies dir, ell mateix, que d’aquí a fi d’any hi haurà 600.000 aturats més. Una reforma laboral feta des del poder i sense atendre als agents socials, almenys als sindicats!

La reforma laboral dona un garrot molt gros als empresaris mentre als treballadors se’ls mana que vagin al final del carreró sense sortida a esperar la garrotada. Diuen que des d’Europa es veu amb bons ulls la reforma laboral espanyola. Des on? Des d’Alemanya? Des d’aquell país on s’ha fet plegar a un President per haver tingut un préstec amb més bones condicions. Clar que si llegeixen, la lletra, potser a Alemanya és pensen que és una bona reforma, no sé, potser sobre el paper? Però, qui l’aplicarà? Aquells mateixos que ens han portat on estem, aquells al costat dels quals el dimitit President alemany és un nen de bolquers. Aquí no plega ni Déu, els que ens han portat fins aquí no marxen ni amb salfumant , ni molt menys ningú els demanarà responsabilitats. Aquesta llei servirà perquè es tanquin més empreses i alguns empresaris, que tenen de tot menys ganes de treballar i crear empreses, tinguin una sortida còmoda per al resta dels seus dies.

I que passa a Catalunya, perquè aquest entusiasme en determinats cercles a fer el “tir al blanco” amb les organitzacions sindicals? Perquè el vot afirmatiu de CiU a la Reforma laboral? Ah! Per responsabilitat! I no serà que per responsabilitat ja haurien d’estar prenent una determinació raonable i no fer durar més el patiment de tot el país. Mirin la portada de l’Ara d’avui, només s’ha invertit un 7% dels 4.000 milions previstos en infraestructures ferroviàries. Mentre, els trens enfilant-se les andanes o empaitant-se els uns als altres. Que passa amb el dèficit fiscal? Fins quan haurem de pagar i callar? Per responsabilitat plantin cara, au vinga valents! O és que amb aquests no us atreviu, per què? per responsabilitat o per covardia?

Amb els nostres diners, si algun dia els tenim, fixin-se el que recuperarem! I a més ens estalviarem l’AVE a Madrid, el pont aeri i el seu patètic fòrum. A que esperen? Per responsabilitat, si-us plau! Posin fil a l’agulla! Ja!

Com a assalariat, com a treballador, em comença a fer basarda que la majoria sociològica del país vegi amb bons ulls i no critiqui el seguidisme de CiU en el tema de la reforma laboral. Que els trompeters, els heralds de convergència i unió, ens omplin la premsa catalana, més que l’ompliran, atacant els sindicats, atacant ERC, com veia fa pocs dies en un article a l'ARA, per estar a favor de la vaga i vinculant-la en una penosa i infantil regla de 3 amb els sindicats espanyolistes, realment patètic! Com a català, com a treballador, em comença a fer basarda un país independent on sociològicament s’imposi aquest tipus de pensament.

El dia 29 els treballadors hauran d’anar a la vaga per intentar sortir de l’atzucac on els han col•locat o com a mínim poder-se estalviar la garrotada. Mentre aquest país el catalanisme, el sobiranisme i també l’independentisme hauran de fer la seva catarsi per adonar-se que per tirar endavant fan falta emprenedors i treballadors, que ambdós necessiten seguretats i certeses. Que en un país lliure hi haurà d’haver diàleg entre sindicats i govern i diàleg entre sindicats i patronal. Que les patronals existiran, que els sindicats existiran i que els governs hauran de governar per a tothom i a favor de tothom. No només a favor dels que “detenten” el poder econòmic.

18 de març de 2012

13 de març del 2012

A propòsit de Grècia

Malauradament Grècia està en aquest moments de moda en el sentit més estricte del terme. Torna a ser protagonista de la història a Europa, no com a origen de la nostra cultura sinó potser a com a inici del final d’un cicle històric de la civilització occidental, almenys al vell continent.

Davant la dissortada situació dels grecs, que en aquests moments mou a la commiseració de molts, també a la por de molts altres de que no siguin els únics que acabin trobant-se en aquesta situació, fa poc una amiga exclamava: “però és que ells són els pares, l’origen de la nostra cultura”, quan comentàvem la seva situació actual i com aparentment Europa els posa ara el dogal al coll.

De forma quasi accidental fa uns dies se’m va fer a mans un llibre sobre la història de Grècia, Akròpolis de Valerio Massimo Manfredi, el vaig obrir més amb ànim tafaner que no pas amb la intenció de llegir-lo, potser tant sols fullejar-lo, però quasi de sobte em vaig veure atrapat en la seva lectura.

L’autor divideix el llibre en 11 capítols i l’introdueix amb la història de la seva pròpia descoberta de Grècia i de l’amistat que establí amb un grec de nom Kostas. Cada un dels capítols, un cop escrit, es comentat per l’autor i pel seu amic Kostas i és en algun d’aquests diàlegs, tant o més interessants que la pròpia història que s’explica, on vaig començar a descobrir que tenia una petita joia entre mans. Moltes de les coses que s’expliquen tenen paral•lelisme amb l’actualitat i en d’altres es poden extreure ensenyaments més que útils per entendre el present. Almenys així jo ho he vist.

En una de les converses l’amic de l’autor li diu : “se el que penses els grecs d’avui, els atenencs, ja no tenim res a veure amb els de llavors. Som un país petit i poc desenvolupat, però t’equivoques. Vàrem començar abans que tots el demés i vàrem arribar abans que ningú. Per això estem asseguts esperant, des de fa segles, en els límits de la foscor, tant sols estem esperant.” Potser varen ser els primers en entrar de decadència, el principi de la decadència d’un Occident que va dominar el món i que ara començant per Europa està en franca regressió. Una Europa en la qual els pitjors auguris apunten que de mica en mica d’Estat en Estat pot anar caient.

El llibre fa un repàs de la història clàssica de Grècia, dels mites, dels herois, de la seva cultura: escultura, pintura, arquitectura, teatre, poesia, èpica... Com no! També de la seva llengua de la qual cada dia prenem manllevades un munt de paraules. Moltes d’elles definitòries del que ells varen crear per primer cop, com és la democràcia.

Els noms dels déus, dels herois, dels seus personatges històrics, dels seus poetes, autors de teatre, escultors, arquitectes...ens són de una familiaritat com si formessin part de la nostra història, realment és que formen part de la nostra història!

Milciades, Temístocles, Pausanias, Tucídides, Alcíbiades, els estrategs, una altra paraula grega, que els varen salvar o que en alguns casos els varen ensorrar en el més fosc dels pous.

Veiem com la ciutat d’Atenes es va dotar d’un sistema polític, del qual som deutors, de com això els va permetre alliberar-se del poder de l’aristocràcia que s’agrupava per clans (“ghenos”) i es consolidava amb aliances matrimonials. De com el sistema va evolucionar i la gent va deixar de ésser esclavitzada a causa dels deutes que no podien atendre i com ara en ple segle XXI, quan ens creiem tant lliures, som esclaus de tantes coses, com els deutes!

De com el poble es reunia en Assamblea, “Ecclesia”, us sona, oi? I triaven els seus representants, magistrats. De com es jutjava als magistrats sortints, per un tribunal també escollit, en definitiva es rendia comptes del que s’havia fet! Per tant, qui ocupava càrrecs públics sabia que no podia abusar, altrament hauria de rendir comptes davant del poble. Que diferent d’ara que els màxim responsables del tot el que ens ha passat se’n surten sense que ningú els digui pràcticament res. Que imperfecta l’actual democràcia!

Dels drets que atorgava la democràcia grega però també de les obligacions que exigia, a més obligacions més drets! Que diferent d’ara, d’aquesta societat “al llindar de la foscor”, tant mal acostumada, on tot són exigències, tots són reclamacions de drets i tothom fuig de la més mínima obligació. Que idiotes, una altra paraula d’origen grec que el seu significat original era definir a aquells ciutadans egoistes que defugien de les seves obligacions públiques. Que idiotes que em estat durant tants anys deixant fer, deixant que ens fessin!

L’ostracisme, una eina de mal emprar, però que va resultar útil, encara que a vegades es va fer servir de forma injusta. Quan un ciutadà es tornava massa poderós i el seu lideratge podia esdevenir un perill per a la democràcia l’assemblea de ciutadans podia acceptar una moció tendent a desterrar-lo. Que lluny d’ara que som incapaços ni tant sols de limitar el mandat dels nostres polítics que s’eternitzen en els càrrecs, amb tot el que això comporta. Em pregunto d’haver existit l’ostracisme a la república romana, potser s’hagués desterrat a Juli Cèsar, en lloc d’assassinar-lo, quan va ser percebut com una amenaça, perquè pensaven que volia detentar el poder més absolut, per part del Senat.

L’activitat política consistia en convèncer als ciutadans perquè votessin una o altra cosa. Tot això es produïa, fa 2.500 anys, en un debat on els líders s’havien de guanyar la confiança de l’assemblea cada vegada. Qualsevol ciutadà podia demanar la paraula i fer una proposta, però havia de mesurar molt bé el que deia i en cap cas fer perdre el temps o podia ser multat. Quants debats estèrils i sense profit hi ha avui en dia, quanta buidor d’idees, en definitiva si fossin aquells temps s’inflarien a posar multes!

Els sofistes varen marcar, també, la vida cultural i política de l’antiga Grècia, eren persones que es dedicaven a impartir lliçons de retòrica, gramàtica, mnemotècnica a aquells joves que volien emprendre carrera política. Garantien, a aquest joves, tècniques per a aconseguir l’èxit, independentment de les conviccions ètiques o la fidelitat a les institucions. Això ja ens sona més actual! Com si fos avui! Als ulls del joves se’ls veia com a triomfadors, desvinculaven la competència de la moral. El seu racionalisme expressat amb una dialèctica irreverent i burleta feia les delícies de molts. Amb el temps la paraula sofisma es va convertir en sinònim de raonament capciós, impecable, fins i tot genial en el pla lògic, però substancialment absurd. Això ens continua sonant com a molt actual en el discurs polític d’avui. Els sofistes buscaven l’èxit, el diner i el plaer, eclipsant ideals i moral; actual, actual!

Atenes, malgrat tenir un sistema democràtic va teixir un xarxa d’aliances amb altres ciutats gregues amb sistemes polítics totalment contraris, fins i tot tirànics. Amb això garantien el benestar de la societat atenenca. Això també ens continua semblant molt actual! En aquella època la consciència de ser els més forts portava a conservar aquella força, però també a fer-ne ús cada cop que es presentava la possibilitat d’expansió.

Bé acabaré, per avui, aquest llarg post al meu blog, em queden moltes preguntes que em faig. No hagués pensant que un llibre com aquest em portés a fer-me tantes preguntes i al mateix temps veure que en 2.500 anys hem avançat menys del que pensem, si és que en alguns aspecte no hem anat a pitjor.

Kostas l’amic de l’autor li fa una reflexió que també us vull trametre: “Perquè la història de la humanitat no la podem dividir en bons i dolents, perquè ningú es bo o dolent en termes absoluts, perquè saber quan de bo i de dolent hi a l’esperit humà és quelcom totalment impossible de saber. Ni tan sols podem establir quant bé produirà cert tipus de mal i quant mal produirà cert tipus de bé. La història continua essent un misteri. Els antics grecs ignoraven el nostre concepte de bé i de mal. El mateix Sòcrates que tenia un altíssim sentit moral va combatre valerosament, convençut que feia quelcom just. Per a ells tenia un gran valor la idea que la natura o els déus concedien la força a qui era capaç de fer-la servir. Una idea que avui nosaltres en diríem darwiniana. Era aquell un món en el que no existia la pietat per a qui sucumbia y, per tant, l’imperatiu era vèncer, sempre y de la manera que fos. Era un comportament més enllà del bé i del mal. Això no vol dir que no estimessin la pau. Heròdot deia, que en temps de pau els fills enterren els pares i que en temps de guerra els pares enterren els fills. Quanta consciència, dolençosa de l’horror de la guerra! Però aquella gent sabia que la pau era una situació del més precari. La visió de la natura pot inspirar la pau, però és una sensació equivocada, a tot arreu hi ha guerra; una guerra a mort per la supervivència. El peix gros és menja el petit, el falcó destrossa el colom, el lleó esquarteritza el xai. La pau era concebuda com un estat de gràcia de la remota i perduda Edat d’Or. Hesiode deia que tornaria l’Edat d’Or quan naixés una raça amb polsos blancs des del bressol.”

13 de març de 2012

10 de març del 2012

El parany del referèndum


En el full de ruta de l’ANC està el promoure un referèndum per al 2014. Molt bé! Això com es fa? Perquè la llei de Consultes de la Generalitat no ho preveu, si és que no vaig errat i per altra banda no veig al cap de l’Estat Espanyol sancionant una llei que permeti un consulta vinculant, referèndum, que al seu torn permeti a Catalunya deixar Espanya.
Perquè, anem a pams, reflexionem una mica, a l’Assemblea que ha tingut lloc avui, malgrat tot, malgrat els seus membres participen a títol individual, hi havia militants de diversos partits, és a dir, encara que es declara lliure de partits polítics, la realitat és que en el seu si es produeix una intersecció de la militància de determinades formacions, no de tota la militància però si d’una part important i no oblidem que en els partits no es produeix una coincidència respecte al tema de la independència.
Per altra banda, l’ANC ha pres un nom que ens porta unes reminiscències històriques, amb l’Assemblea de Catalunya que va començar actuar en plena dictadura franquista. Fins aquí la semblança, totes dues és diuen Assemblea, gaire cosa mes. Mentre a l’Assemblea dels 70 hi estaven implicats la majoria dels partits polítics i hi participaven els seus primeres espases, llegiu líders, a l’Assemblea actual “no hi participen tots els partits”, vull dir gent de tots els partits, i els que hi participen a “títol individual” no deixen de ser, en tot cas, peons, cap alfil, cap torre o cavall, ni molt menys un rei o una reina.
Els objectius als setanta, del segle passat, eren molt clars, llibertat, amnistia, estatut d’autonomia, només quedava al marge la dreta espanyolista, que va resultat minoritària a Catalunya a les primeres eleccions lliures al 1977. Ara en canvi no hi ha coincidència d’objectius entre els partits democràtics presents a Catalunya, des dels desacomplexadament unionistes, passant per els autònoms/federalistes, els de “transició nacional”, que no se ben bé que pot voler dir; “molt o poc” segons el cas. Per últim els que es proclamen independentistes, també posats buscar hi trobaríem matisos.
Tornem a parlar d’un referèndum irrealitzable pel moment i que difícilment es podrà realitzar mai. Llavors per què tothom parla de referèndum? per què tothom parla de consulta vinculant? Veiem que a les enquestes on diuen que en una hipotètica consulta la majoria dels catalans votarien per la independència, en el que menys ens fixem és en la paraula hipotètica, aquí està la clau! Aquí està l’engany!
L’altre dia el mateix Pujol deia que en una consulta/referèndum votaria si, clar hipotèticament votaria si! En Mas ens parla de transició nacional, cap a on? I a quina velocitat? Perquè, clar, podem emprendre una transició que ja porta molts anys caminant i que pot continuar caminant molts anys, lo dels jueus pel Sinaí al seu costat seria una passejada. Una transició que és pot convertir en un estat; un estat de transició permanent. Qui dies passa anys empeny! I anar tirant! Segurament sense saber a on es va!
Perquè ara trobés molta gent que et diu: jo voto convergència però sóc independentista, quan hi hagi un referèndum votaré si a la independència, afegeixin. Això, quan hi hagi un referèndum, ja ho faran! Perquè un dia o altra hi haurà un referèndum, no? Doncs, no! Aquí està la trampa! Com que quan hi hagi un referèndum ja votarem independència mentre, a les eleccions, puc continuar votant un partit que, fins ara, no es declarà independentista i que no té la independència com a objectiu.
La única solució ja la va apuntar, ara ja fa 3 anys en Joan Carretero, Reagrupament, la proclamació unilateral de la independència per una majoria de diputats del Parlament de Catalunya. Mentre, altres parlaven d’anar de legalitat a legalitat o dels ja dits hipotètics referèndums i anaven commovent i captant voluntats i il·lusions. El que alguns varen interpretar, llavors, com un problema d’ERC, es va convertir en un “bolet” que es va anar fent gros, que va anar creixent amb gent de diverses procedències i ideologies, fins a ser una amenaça per a l’establishment. Per això malgrat tres multitudinàries assemblees en poc més de mig any, semblaven no existir als mitjans i en canvi ara l’Assemblea té una amplia cobertura informativa. Per què? Doncs perquè senzillament la proclamació unilateral de la independència pot arribar a reeixir. Mentre què un hipotètic referèndum ja veurem com i quan es fa. Per això, durant molt de temps, s’anirà parlant de l’Assemblea i del referèndum.
10 de març de 2012

3 de març del 2012

Del "Viva la Pepa" al "Viva las cadenas"


Ens trobem a una parell de setmanes del segon centenari de la Constitució de Cadis, estic convençut que els mitjans se’n faran ressò en els propers dies - Concretament el proper 19 de març, dia de St. Josep, d'aquí el nom de "Pepa" -. Els constitucionalistes, ara tothom es constitucionalista a Espanya, en faran el seu panegíric i ens recordaran la importància de les constitucions, sobretot de la “sacrosantainalterable” que tenim ara i que la majoria dels espanyols actuals no varen votar, i que als catalans ja no ens serveix, “Pujol dixit”.
La del 1812 va ser una constitució redactada durant la Guerra del Francès, a Cadis, mentre aquesta es trobava assetjada per les tropes napoleòniques, era un constitució de tall liberal, que recollia molt de les idees que la invasió francesa havia aportat procedents de la seva revolució, entre altres coses la supressió de la Inquisició . He dit Guerra del Francès que és com majoritàriament l’anomenem a Catalunya en contraposició a Espanya on s’anomena Guerra de la Independència.
És curiós que actualment a Espanya blasmen el nacionalisme, el dels altres! L’independentisme d’aquells als que es va sotmetre, torturar, matar i privar de les seves lleis i en canvi parlen obertament de la guerra de la Independència, entre el 1808 i el 1813 que es va lliurar contra les tropes napoleòniques.
Nosaltres portem 300 anys privats de les nostres lleis, i a ells els priven de les seves en prou feines durant 4 anys i organitzen la guerra de la Independència! Bé, una guerra de la independència en la que de més o menys bon grat hi varen participar els catalans, on varen sortir nissagues de militars famoses com els Milans el Bosch. A Espanya la perd la grandiloqüència, us imagineu que en el mateix cas, al 1940, a França s’hagués parlat de la Guerra de la Independència, respecte d’Alemanya, oi que no?
Per altra banda molts espanyols varen veure la derogació de les lleis existents i la adaptació del codi napoleònic, hereu de la revolució, com una modernització. Hi va haver-hi intel·lectuals favorables, com el cas de Goya que va morir a l’exili. La historia demostra que Josep Bonaparte no era tant mal rei, al costat dels Carles IV i el seu fill Ferran que es varen vendre per un plat de llenties.
Cal recordar que durant l’ocupació francesa a Barcelona va tornar, durant el temps de mandat del mariscal Augereau, a onejar la senyera catalana, si ja sabem que era una forma d’atreure’s la gent. Per altra banda es varen encunyar les primeres pessetes, també amb simbologia catalana. Finalment al 1812 França es va annexionar Catalunya i va crear quatre departaments, El Ter, el Segre, el Montserrate i les boques de l’Ebre, que coincidien aproximadament amb les actuals quatre províncies. O sigui, Catalunya era part de França i no del regne d’Espanya. Es per això que l’ocupació napoleònica es va perllongat a Catalunya més que a la resta de l’Estat, fins a la deposició de Napoleó i el seu desterrament a l’illa d’Elba. Si finalment Napoleó hagués “aguantat” i hagués forçat un tractat de pau, des del poder, possiblement ara formarien part de l’Estat francès.
Però la historia va ser una altra i el pusil·lànime Ferran VII va tornar a regnar, Catalunya va tornar a Espanya i va tornar la Inquisició, la constitució de Cadis proclamada al 1812 al crit de “Viva la Pepa” va ser derogada i al crit de “Viva las cadenas” es va tornar a entronitzar al “trist” tirà que va ser Ferran VII. Mentre, les colònies americanes, amb les que en prou feines comerciaven els catalans des de feia tant sols un parell de generacions, varen prendre exemple de la metròpoli i de la seva “ànsia d’independència”.
Els francesos que havien patit i fet patir una guerra d’una crueltat inimaginable, durant quasi 5 anys, varen tornar a envair Espanya al 1823, però aquest cop cridats pel monarca per fer fora als que li havien imposat durant 3 anys un trienni liberal. Hi va haver guerra, francesos contra espanyols, i morts de nou, per assegurar al tirà. La campanya dels 100.000 fills de Sant Lluís, nom que es va donar a les tropes franceses, va culminar a la batalla de la illa de Trocadero davant Cadis, no estic parlant d’un tipus d’enciam, ni de la famosa plaça de Paris, que porta aquest nom perquè allí, abans de ser urbanitzada es varen dur a terme representacions, dramatitzacions, d’aquella batalla per a distreure als habitants de la capital. Deu n’hi do també lo paons que són els francesos!
La Constitució del 1812 va ser un miratge, mentre Espanya s’enfonsava en un fangar, perdia les seves colònies i entrava en un període de decadència, la constitució de Cadis victorejada pel poble va donar pas a la crua realitat d’una Espanya endarrerida, amb un govern incapaç i tirànic només al servei de quatre privilegiats. Cap dels ensenyaments de la revolució francesa va ser aprofitat, es va perdre definitivament el tren de la historia és va entrar en un segle XIX de decadència, guerres civils i pronunciaments militars que es varen perllongar també durant el segle XX, fins al 23-F. Espanya no va deixar mai l’absolutisme/feudalisme i ha arribat al segle XXI faltant-li “les bullides de la història”que la resta de països europeus més avançats si han tingut.
De la historia, de la pròpia i la dels nostres veïns més propers, n’hauríem d’aprendre. De com del “Viva la Pepa” es va passar al “Viva las cadenas” i d’allà al desastre total. Ara també els catalans ens trobem en una cruïlla, hem d’anar amb compte que no passem d’un Viva la Pepa a tornar-nos a veure encadenats i assimilats totalment. Els catalans hauríem d’anar molt amb compte , prendre’ns en serio les oportunitats que se’ns presenten, que si ens veiem en cor de fer un pas endavant, un “Viva la Pepa”, no quedi en un brindis al sol i al cap davall no tornem al “Vivan les cadenes” amb el nostre vot a les properes eleccions.
3 de març de 2012