Un Conflicte de difícil sortida i un trencaclosques mental per a molts és l’actual situació a Síria. Fins i tot gent “dogmàtica feta i dreta” no sap ara cap on decantar-se, ja no pot recórrer a utilitzar el maniqueisme simple; de bons i dolents. Hi ha qui vol i dol d’una intervenció "internacional". Malgrat tot, per a molts, els nord-americans seran com sempre els dolents de la peli tant si intervenen perquè ho fan, com si no intervenen perquè no ho fan. En canvi el conflicte ja fa dos anys que dura i sembla no tenir aturador, mentre la resta del món s’ho mira més o menys expectant al temps que la UE i el G-20 desfullen la margarida i els morts d'aquesta tragèdia creixen dia a dia.
Per intentar treure l’entrellat ens cal, en primer lloc, delimitar els contendents i qui els recolza. El que en un primer moment des d’Occident es va interpretar com un aixecament popular contra el règim autoritari de Baixar Al Assad ha esdevingut un conflicte aparentment molt més complex. A hores d’ara, però, l’enfrontament a Síria es un més dels que al llarg de tota la història han sacsejat el món àrab/musulmà. En aquesta guerra estan enfrontats de nou diverses faccions religioses; els shiís i alauites, aquests darrers malgrat ser una minoria detenen el poder a Síria des de fa decennis, contra el sunís majoritaris.
Els shiís i els alauites són dues branques religioses de l’Islam mol properes en el seu credo, que ja pocs anys després de mort del Profeta es varen separar de la branca suní; l’actualment majoritària al conjunt del món musulmà. Són shís el moviment Hezbollah que representa la primera de les minories del Líban, com també ho són la majoria d’habitants a Iran i més del 60% de la població iraquiana. Hi ha importants minories shiís als països del Golf i en algun d’ells, com Bahrein, són la majoria de la població però sotmesos al poder de confessió suní; varen ser reprimits durant la primavera àrab pel seu govern amb l’ajut de tropes saudís.
Darrera el règim sirià hi ha per un banda Iran i per altre Rússia que ha estat de sempre l’aliat tradicional i qui ha armat al seu exèrcit . Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base a la Mediterrània. La població shíi i alauita de Síria viu majoritàriament a la franja del país més propera a la costa que és on també viu la minoria cristiana a la que el règim dels Assad sempre ha tolerat i respectat, cosa que fa témer per ells en cas que s'imposi la majoria suní. A la resta del país, a la part oriental, al vall de l’Eúfrates, i al sud a tocar a Jordània la població es majoritàriament suní.
Al llarg de la guerra que ja durà de fa més de dos anys les forces de l’Assad han intentat controlar i "donar continuïtat" a la part occidental del país, mentre han deixat d'exercir el poder de forma efectiva la part oriental i sud-oriental. L’àtac amb armes químiques atribuït al règim podria haver tingut com objectiu foragitar d’un dels barris de Damasc a la població suní. S’estaria practicant de facto una “neteja ètnica”; permetent d’aquesta forma la uniformització sectària de la zona controlada pel règim.
Darrera les forces que combaten a l’Assad hi ha els països del Golf, controlats per monarquies "feudals" de credo suní/whabita, com és el cas d’Arabia Saudí o Qatar. Aquests països estarien finançant a l’exèrcit sirià lliure. Tot plegat un conjunt d’interessos econòmics i comercials relacionats amb els petrodòlars que són els que al cap i a la fi ajuden als països wahabites – amb Aràbia Saudí al capdavant – a escampar i fer proselitisme del wahabisme a tot el món musulmà. Per altra banda, darrera dels wahabites i a partir d’aquesta branca religiosa de l’Islam s’entronca amb el que coneixem com a salafisme radical que és el que ha dotat de contingut ideològic a Al-Qaeda.
Realment Occident té un difícil paper si vol intervenir a Síria. Fer-ho a favor de l’exèrcit sirià lliure suposa enfrontar-se amb Rússia, amb Hezbollah i de rebot amb Iran, país que després de les darreres eleccions i amb l’arribada dels “moderats” al poder, amb Rohani al front, podria arribar fer un tomb en la seva política exterior per aconseguir algun tipus de compromís amb Occident. Per altra banda, els països del Golf, en clara inferioritat demogràfica a la zona respecte del shiís els convindria, ara per ara per raons econòmiques, mantenir l’aliança amb Occident perquè aquest “els ajudi” a mantenir a ratllà als shiís de dins de les seves fronteres i al mateix temps poder continuar tenint “bloquejat” a Iran ; adversari religiós i econòmic declarat de les monarquies del Golf. Les monarquies del Golf desitjarien una resolució del conflicte a favor de l'oposició suní siriana abans que Iran no arribi a acords amb Occident que li permetin normalitzar les seves relacions internacionals i el seu accés als mercats econòmics deslliurant-se dels bloquejos i de les sancions internacionals Possiblement serien, doncs, les monarquies petrolieres del Golf les que podrien d'una o altra manera estar influint, gràcies al seu poder econòmic, els Estats Units perquè intervinguessin militarment contra l’Assad.
En cas d’intervenció occidental queda doncs clar que aquesta la duria a terme, en la seva part principal, els Estats Units, aquest cop recolzats per França, que dona la impressió que es vol fer perdonar el seu paper en la guerra del Golf al 2003. Potser, més prosaicament, França el que pretén es recuperar la influència i les relacions comercials a la zona ja que no va participar dels contractes que el nou govern iraquià va signar principalment amb els països que varen derrocar Saddam Hussein. Aquest cop la Gran Bretanya, el seu Parlament ho ha impedit, no serà “parella de ball” dels Estats Units en aquesta possible acció militar . Tampoc no hem d’oblidar que va ser França la potència que va tenir, sota mandat de la Societat de Nacions, controlats Síria i el Líban entre les dues guerres mundials, al mateix temps que la Gran Bretanya controlava Palestina, Jordània i Iraq.
El més probable, si es dona el cas, és que serà una intervenció forçada ningú es vol aventurar a una guerra llarga ni a desplegar tropes. Però les intervencions sempre se sap quan comencen i mai quan i com s’acaben. El President Obama va parlar en el seu dia de línees vermelles i el règim sirià les hauria traspassat. Però cal preguntar-se si aquestes línees vermella no fa molts mesos que ja ha estat traspassades i malgrat la contundència d’un atac químic no han estat les armes de l’arsenal governamental lo suficientment mortíferes com per haver donat peu a fer quelcom abans?
Aquesta guerra podria ser que no la podés guanyar ningú, ni el règim ni l’oposició armada. Podria caure el règim de l’Assad però el país semblaria abocat a una divisió de facto; una espècie de libanització. En aquests dos anys ha tingut lloc un èxode de població, de fet una neteja ètnica si l’èxode no es reversible, com no s’havia vist mai a la zona, ni durant la guerra que va portar al 1948 a la consolidació de l’Estat d’Israel. Milions de persones, dos pel capbaix, han deixat les seves cases i estan a la zona oriental del país, a Jordània i a Turquia. Turquia precisament un altre país, teòricament laic, però governat per un partit suní que sota el lideratge de Erdogan vol recuperar el protagonisme que tenia a la zona tant sols fa cent anys. Turquia davant els cops de porta a la cara per part d’Occident on sembla que no té cap paper a jugar ni a poder accedir a la UE podria voler assolir el lideratage a la zona, entre altres raons pel seu pes demogràfic en contraposició a l’Iran shií amb qui té un considerable tram de frontera conjunta.
Per últim hi ha un altre perill gens menyspreable; que l’Assad intenti involucrar Israel. Quan caigui la primera bomba occidental sobre Síria potser que l’Assad "dispari" contra Israel. Ja es sap que les faccions musulmanes estan a mata i degolla però que sempre s’uneixen contra l’enemic comú, en aquest cas Israel. Un exemple el vàrem tenir a la guerra del Golf del 1991 quan l’aviació de Saddam Hussein es va refugiar a l’Iran amb qui fins feia poc havien estat en guerra durant 8 anys.
Israel, per si de cas, acaba de fer una demostració de força, fent proves amb míssils davant la costa siriana. Una clara advertència degudament captada pels vaixells russos que donaran suport d’intel•ligència a l’Assad, el mateix que podrien donar els Estats Units a Israel si aquest és atacat.
6 de setembre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada