“Units no podem”. Comentari del 26-J

Espanya és irreformable, el que passa és que a hores d'ara sembla que encara hi ha molta gent de per aquí que creu en entelèquies. No cal fer gaires números per adonar-se que la dreta, si és que volem parlar clarament d'aquest eix, ha tret 169 diputats. A tan sols 7 escons de la majoria absoluta. Tot l'altre és fer volar coloms. Especialment a Catalunya.

Lamentable, penosa, demencial i bàsicament demagògica la intervenció de Xavier Domenech ahir al vespre, en perfecta sintonia i complementarietat cacofònica amb la intervenció d'Ada Colau, que no sé encara ben bé que va dir. En Domenech és un aprenent avançat de demagog que pot acabar essent molt perillós si se li dóna la corda suficient i se'l deixa temps per practicar. Res de valorar els resultats! Que si les retallades, que si les escoles concertades, que sí que dolents que són els convergents.., Cap referència a què Espanya és més Espanya que ahir i potser menys que demà, tal com van les coses. Cap referència a l'ofec econòmic del nostre país. Que ells, ens deia, són el futur de Catalunya i que ja estan preparats com a alternativa a CDC. O sia, que quan ells governin a Catalunya s'han acabat tots aquests problemes de retallades i de penúria social, vagi que faran el miracle amb l'ajut d'Espanya, dels "seus germans d'Espanya", si és que aquests algun dia guanyen allà i coincideix, tot plegat, amb una alineació planetària d'aquelles que passen cada dos-cents o tres-cents anys.

"Podemos" s'està demostrant que és el millor dissolvent del nacionalisme català. "Podemos" només guanya a Euskadi i a Catalunya, on encara hi ha qui es deixa ensarronar amb què un hipotètic canvi a Espanya ho pot arreglar tot. Podemos va ser potenciat, mediàticament parlant, com a erosionador del PSOE, per a escurar el vot socialista per a la seva ala més esquerranosa i això només ha donat els seus fruïts més rellevants a la perifèria de l'Estat espanyol. Quelcom semblant es va fer amb Ciutadans, aquell "Podemos de dretes" que reclamava el President del Banc de Sabadell. Tots dos moviments han estat útils. Tots dos partits polítics, però, finalment han estat bàsicament eficaços per anar contra l'independentisme.

El 27-S de 2015 els antiindependentistes van veure a Ciutadans com l'eina més útil per frenar a Junts pel SI, uns mesos després molts dels mateixos votaven Podemos. En alguns llocs, com Badalona, ha guanyat el PP de l'Albiol - fronterer amb Plataforma per Catalunya – al maig del 2015, Ciutadans el 27-S, o ara, i al desembre passat, Podemos. Tot plegat en prou feines en quelcom més de 13 mesos. En poc més d'un any alguns barris han passat del roig al blau, del blau al taronja i del taronja al morat. Em fa riure, per no dir que no em fa plorar de pena, l'ingenu titular d'un dels nostres diaris avui. Un titular en el qual el mitjà en qüestió, L'Ara, té els sants dallonses de dir "Catalunya repeteix dret a decidir". Si us plau! A qui volen enredar amb aquest acte d'autocomplaença? Algú de debò creu que el cinturó "arcoiris" de Barcelona –vermell, blau, taronja, morat - està, a hores d'ara, majoritàriament pel dret a decidir? Ja no dic per la independència de Catalunya.

Podemos i Ciutadans, Ciutadans i Podemos, són dos productes conjunturals, un creat a Barcelona i l'altre a Madrid. Potenciats per determinats poders econòmics i amplificats per determinats mitjans. Són dos grups polítics que han jugat el seu paper i a partir d'ara seran més marginalment decisoris, perquè, malgrat tot, el bipartidisme ha resistit. El PP ha resistit i potser podrà governar amb una certa comoditat.

Les revelacions de l'afer Fernandez/de Alfonso han servit de munició, però no contra el PP, sinó a favor del PP. Aquest fet no ha mobilitzat pas més vot independentista i en canvi ha tret al Partit Popular del seu darrer lloc al nostre país. Diu molt del dèficit democràtic d'una part important de l'electorat, tant català com espanyol en general. Cascar als catalans fa anys que dóna rèdits. El mateix que en l'esport, cada cop més impera un hooliganisme irracional i poc raonat en la política. Un és d'un equip o d'un partit faci el que aquest faci.

El 9N de 2014 1.900.000 persones van votar Si-Si. Ahir la suma dels vots d'ERC i CDC feien un total de 1.100.000. Els 800.000 de diferència on els podem trobar? En els pocs que van votar essent menors i que a hores d'ara encara ho siguin? Cosa totalment residual, potser en els residents estrangers que no poden votar a les generals? O en aquells "carpetovetònics a la catalana" que diuen que a Espanya ja no s'hi ha d'anar a fer res? Encara, però, no em quadren els números. Que ningú em digui que molts votants de "Unidos Podemos" van votar Si-Si el 9N! Sobretot  veient els canvis de coloració que abans comentaven a les zones on aquesta força treu ara els seus vots. Malgrat tot, si aquest humil blogaire estigués equivocat, cosa que potser tampoc és del tot improbable. Doncs bé, en cas de ser així, hi hauria, per tant, molta feina a fer i molt de proselitisme pendent.

Els resultats d'ahir són decebedors, més si cap que els del 20D. Els independentistes catalans sumen els mateixos escons, 17. Sumen els mateixos escons, però són molt menys determinants. Si per determinants entenem la capacitat que els escons catalans tenien per contribuir a l'atzucac polític espanyol, que a hores d'ara és  menys atzucac que fa uns mesos. Atzucac que per altra banda, no cal ara estendre'ns, no hem sabut aprofitar per avançar de manera clara i diàfana amb el Procés –alguna altra eina a part del TC i el FLA ha sabut utilitzar i administrar  molt bé el Govern en funcions del PP.

Ara vindrà el juliol i veurem "volar coloms i parlar de flors i violes", a l'agost tots de vacances, i pel setembre ja tornarem a trobar-nos. El PP continuarà, mentrestant, governant i movent tots els fils. Aquí alguns, una mica com "l'home estàtic", cada cop més tristos i corpresos amb les orenetes niant als seus cabells o senzillament el cap ple de pardals. Tot plegat, però,  cada cop més amb la certesa de molts  de que "units no podem", que Espanya no vol canviar i que cal que Catalunya segueixi el seu camí.

27 de juny 2016

Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba

Molts cops cantem no prestant atenció al significat de les paraules, almenys del seu exacte significat. Els himnes nacionals, tant els que tenen lletra com els que no la tenen, poden ser uns clars referents; pel que ens diuen com pel que en altres casos no ens diuen. La construcció artificial d'un estat, fet a pedaços e imposicions pot donar lloc a la construcció d'una simbologia, "ad hoc", agafant una mica d'aquí i una mica d'allà. En el cas d'Espanya agafant la bandera de la marina catalana i convertint-la en ensenya nacional o adaptant com a himne nacional un regal del rei Frederic el Gran de Prússia a Carles III; una marxa per a pifre i tambor que s'atribueix a Haydn. Un himne com tots sabeu sense lletra.

Altres himnes nacionals són conseqüència de fets històrics, molts cops daltabaixos. És el cas del francès que té el seu origen en temps de la Revolució del 1789 o del català en la Revolta dels Segadors del 1640. Ahir em va venir al cap aquella frase del nostre himne nacional: "Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". Com devien veure els catalans de llavors a les tropes castellanes que se senyorejaven pel nostre territori convertit en el front de batallà, en el lloc de pas, per atacar França.

"Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba". Endarrere aquests individus com el Daniel de Alfonso que ahir gallejava davant els representants del Parlament de Catalunya. Un individu que avantposa el seu sentiment "espanyol" al seu deure i a les seves obligacions. Un individu que conspira. Un individu que s'alegra, juntament amb un Ministre del Govern espanyol,  d'haver-nos fotut enlaire el nostre sistema sanitari. Un individu que se'ns riu a la cara imbuït d'un sentiment de pertinença a una nacionalitat, l'espanyola, que creu li dóna dret a imposar-se de qualsevol manera sobre els desitjos dels catalans. Un individu al qual no li cauen els anells ni li passarà res per conspirar contra la llibertat i contra la democràcia. Un individu amb un senyorial i ufanós "de" al seu cognom, encara que només sigui per precedir un altre simple nom propi.

Quina oportunitat històrica no perdrem demà passat de reafirmar-nos com a poble, com a resposta a aquest fet. Quina oportunitat que perdrem perquè com sempre anem dividits. Quina oportunitat que perdrem perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya viuen a la inòpia. Quants ni s'han adonat del que ha passat. No s'han adonat perquè els mitjans de comunicació espanyols, aquells que van fer de claca contra qualsevol difamació contra els independentistes, ara "han callat com putes" davant la revelació de les converses del Ministre espanyol de l'Interior. Uns mitjans que per desgràcia són l'únic contacte de molta gent amb la realitat o millor dit la irrealitat de tot el que passa a Espanya.

Ahir per les xarxes algú es mostrava cofoi perquè després de tanta guerra bruta ningú ha estat capaç de trobar les pessigolles a ERC. Una ERC que, a diferència de CiU, no ha detingut el poder durant anys i panys i per tant ha tingut moltes menys oportunitats que els seus fessin malifetes. Malifetes de Convergència encara, la immensa majoria, no demostrades. El mateix cofoisme es podria tenir respecte del President Mas. Si amb tanta conxorxa han estat incapaços de trobar-li res i tot el que s'ha construït sobre ell han estat mentides, podem estar orgullosos, com a catalans, d'ell. Malgrat tot,  demà passat en tindrem una mostra de la nostra consistència. Entre uns i altres som capaços de deixar al President Mas "als peus dels cavalls". No tan sols a ell sinó també als altres encausats per haver posat les urnes el 9 de novembre de 2014. Perquè, pel que fa als escorcolls a les seus polítiques, en aquest cas de Convergència, coincidint amb campanyes electorals o de les insídies de determinada premsa res de res, de moment, que hagi estat demostrat, jutjat i condemnat.

El 26 de juny molts dels nostres conciutadans fiaran el futur a entelèquies, fiaran el futur a què un canvi a Espanya pugui significar un millor futur per a Catalunya. No s'adonen que Daniel de Alfonso, en les converses gravades ho diu, se sent bàsicament espanyol. Bàsicament pertanyent a un sentiment o una nacionalitat que de l'anorreament de les altres n'ha fet causa i se'n sent orgullós. Molts ciutadans de Catalunya fiaran demà passat el seu futur a gent que bàsicament són espanyols, siguin de dretes o d'esquerres i que avantposen aquest sentiment negant si convé el sentiment dels altres.

Demà passat per dignitat nacional, els partits catalans haurien de treure un magnífic resultat. També, per descomptat, el partit del President Mas. No serà així per tot el que hem comentat i també perquè molts catalans tenen una "opinió pròpia tan consistent" , una valoració tan alta de les seves pròpies idees, que els impedeix ser tolerants i generosos. Pitjor encara els impedeix ser pràctics. A tots aquests caldrà afegir aquells "tocatimbals" desinformats que es pensen que no hem d'anar a fer res a Espanya, com si ja no hi fóssim, o senzillament molts altres s'estimaran més gaudir del pont de tres dies fins al darrer moment.

L'essència de l'espanyolisme que des de Felip V i Carles III intenta construir i uniformitzar un estat nacional, encara que sigui aprofitant pedaços, passant, entre molts altres, pel Doctor Negrín, Franco, fins a arribar als líders espanyols d'ara, és sempre la mateixa. Siguin de dretes o d'esquerres. Ignorar això és fotre'ns de cap tants cops com històricament calgui. Tenim l'excepció, "la gloriosa excepció històrica", que el nostre president durant la guerra civil, en Companys, va ser l'únic President elegit democràticament a Europa que va ser afusellat. Ara les formes canvien, però l'Estat espanyol, els seus adlàters, la seva maquinaria, les seves clavegueres, continuaran treballant sempre per a liquidar als nostres líders de manera més o menys cruenta. Per això compta amb molts disposats a fer el que calgui, com en Daniel de Alfonso. Mentre, molts catalans no són capaços de "sacrificar" la seva personal opinió i donar el seu vot.

24 de juny 2016

La síndrome de la sala d'espera i el 26-J

He de reconèixer que m'he pres un temps de recés, he pres distància, pel que fa al seguiment de què diuen els mitjans. Ha estat com una espècie de règim, quelcom com una desintoxicació, o senzillament purgar-me una mica; com quan es té la sensació d'estar una mica empatxat i que no has paït del tot bé a causa d'un excés, en aquest cas, d'informació. M'he adonat que es pot sobreviure deixant al marge la premsa, no essent-ne un consumidor assidu, i també sense la necessitat imperiosa de seguir els telenotícies. Sembla mentida! Però el món segueix girant! La gent continua la seva vida de cada dia. Si et fixes pel carrer, veus una despreocupació o preocupació, segons el cas, aliena a la política, per part de la majoria de la gent. Tothom té les seves coses.

M'ha passat amb la política, el que podríem anomenar "la síndrome de la sala d'espera". Mai he comprat el que s'anomena "revistes del cor", però sí que els les dono un cop d'ull quan estic esperant m'atenguin en algun consultori, lloc on són habituals. Pot passar temps, però les situacions sempre són semblants i els personatges, per no parlar de les actituds, són les mateixes. Cada cop que m'hi trobo tinc la sensació, malgrat hagin passat mesos, que les havia vist abans-d'ahir i que mai he perdut el fil.

Una mica m'ha passat el mateix amb el Procés en els darrers mesos. També aliens en certa manera  a les il•lusions de molta gent, que ha posat les esperances d'un futur millor en la Independència de Catalunya, els polítics i els partits polítics han anat fent la seva vida de cada dia, com sempre. Cosa que inclou pensar en primer lloc en allò de "que hi ha del meu".

No hem d'oblidar, mai, que la política és la manera de viure i el "modus vivendi" dels que han fet de la política el seu ofici. Que quan un té la sort de tenir un ofici, de tenir feina, vol continuar exercint el seu ofici i, per damunt de tot, conservar la feina. Aquesta, no ens equivoquéssim, és per a molts la principal prioritat. La generositat té un límit, una frontera infranquejable, que es diu "pacte de la fam". Ens escandalitzem, des del sofà de casa, quan ens adonem de les canongies que gaudeixen els polítics quan deixen els càrrecs més rellevants. Ens escandalitzem, mentre la majoria de nosaltres hem dedicat tots els esforços a fer el mateix amb les nostres situacions particulars i en els nostres àmbits d'actuació.

Un cop feta aquesta darrera disquisició, essent conscients de la "humanitat" que impregna els polítics, “humanitat” que és  compartida per la majoria de la població que també mira pels seus propis interessos. Vist això ens adonem que els "outsiders", els que es posen en política com un "més a més", tenen tots els desavantatges. El primer de tot, és que com que no s'hi juguen el pa poden ser coherents. Compte que he dit coherents, que no vol dir ni encertats, ni justos, ni eficients, ni efectius. Coherent vol dir ser coherent! No estar disposat a combregar amb rodes de molí; cosa que et foragita del sistema "ipso facto" o et pot fer passar algun mal de panxa si no fots el camp corrent. També, més freqüent, és el cas del coherent doctrinari i dogmàtic, aquell que públicament manifesta tenir les seves idees, idealista en diuen. Aquell que continua a la seva fins que s'estavella. Com quan algú erròniament entra contra direcció a l'autopista i es pensa que són tots els altres els que van el sentit equivocat. El darwinisme polític acaba doncs amb aquestes "dues espècies", els bona fe i els tossuts  obtusos.

Aquests dies però, malgrat que et proposes estar aliè a tot plegat, és inevitable que t'arribin els udols dels seguidors de "la Roja" i les rucades i sortides de to dels polítics. També ha estat inevitable assistir a la darrera "perfomance" de la gent de la CUP i veure venir  com la majoria de la gent se l'empassarà doblegada en aquestes eleccions vinents del 26 de juny. Anem a pams, amb algun exemple.

Dir que a Catalunya t'has de partir la cara per parlar en castellà és una barrabassada tan grossa a la que no caldria ni fer cas. Però sí que cal fer cas! Perquè malgrat que aquesta solemne animalada no se la creu ni aquell a qui li omple sentir-la, crea un estat de "mala llet" d'animositat, sobretot des de la distància, molt perillosa. "Ciudadanos" està jugant tant amb la demagògia que com a bons "espanyols" estan fent allò tant "valleinclaniano" que es diu un "esperpento". Si, ja sé que estem en campanya! I en campanya sembla com si s'obrís la veda i es perdés el sentit del ridícul. És com quan davant d'un fet transcendental com un casament el nuvi, sense cap tipus de pudor, es vesteix amb un tutú, unes banyes de plàstic i unes calces de ballet que li marquen ben bé les vergonyes. Surt a passejar pel carrer, enmig de la xerinola que fan els amics perquè li prestem atenció, això sembla que per a molts és una campanya electoral!

Que dir de la gent dels empats assemblearis inversemblants? D'aquelles "pilotes" que sempre toquen la xarxa, però que finalment acaben donant el punt al contrincant. No és el mateix fer un moviment municipalista, contestatari i de denúncia, que governar o tenir la clau decisòria de la governabilitat, tant d'un ajuntament com en un país sencer. Quin cras error de l'ANC i també d'Òmnium de validar la igualtat del vot per a Junts x Si i la CUP! Quin cras error el d'aquells que votaven la CUP per assegurar el Procés, per "apretar" deien! I tant que han “apretat”! Quasi que ens han escanyat!

En aquestes eleccions, pel poc que he vist com a mínim fins a quatre formacions, de les que tenen possibilitat de treure diputats parlen del "Canvi", quins records del 1982! Fins i tot els amics d'Esquerra parlen del "Canvi Possible". Que vol dir "Canvi Possible"? La independència? O una altra cosa? Perquè a veure, què és el canvi quotidianament parlant? Doncs quelcom així com que jo pago amb un bitllet de 50 euros un servei, que me'l presten malament, i em retornen la xavalla perquè m'espavili. Aquest és el Canvi actual que hi ha a Espanya. El Canvi Possible és que ens tornin una mica més de xavalla? O Canviar de proveïdor? Doncs coi! No li diguem Canvi, diguem-li Independència! O potser ja ens estem començant a excusar?

El que queda clar és que en aquestes eleccions els independentistes, els que participen, faran el ridícul i que hi haurà lectures interessades i agraïdes a la resta de l'Estat. No som capaços d'anar junts i ho pagarem, com ho vam pagar fa uns mesos. La gent "il•lussionada" votarà en Comú Podem, si aquella colla que ara junt amb els socialistes governen Barcelona, vagi com durant 34 dels quasi 38 anys de democràcia al Consistori barceloní, Perquè són els mateixos! O no? Per molt que ens ho hagin disfressat!

La gent que va quedar orfe del PSC, en dissolució, va fer un tomb cap a Ciutadans per a impedir la Independència el 27-S i uns mesos després, el 20-D, molts van fer un altre tomb cap a Podemos - cap a un partit que malgrat tot els garanteix l'espanyolitat - per a fer fora a en Rajoy, diuen. Ara, el 26-J, es pot repetir la mateixa història.

Em fa por que tot això de l'independentisme hagi passat de ser un moviment, factible, a una ideologia. Que hagi passat de ser una possibilitat a una entelèquia que basteixi el cos ideològic, o simplement el programa,  de determinades formacions – per això ja començaria a fer nosa l'ANC- i qui dia passa anys empeny. Mentrestant, es continuen administrant les engrunes que encara ens deixen des del Poder Central i es col·loca als companys de partit, com sempre!. Em fa por que ningú vulgui que li pengin la llufa de ser el que expliqui tot això a la gent, que ens vagin donant la píndola per tranquil•litzar-nos. D'aquí això del canvi possible! O sia, és com dir, és el que hi ha!

Potser, al cap i a la fi, tot plegat és un deliri d'aquest humil servidor, que hauria de tornar a llegir la premsa, escoltar els "opinadors" i mirar els telenotícies. Anar més sovint a les sales de consulta a llegir "l'Hola i el Lectures" mentre continuo esperant “que m’atenguin”, sense perdre la confiança ni molt menys l'entusiasme. Per cert, que farem aquest 11 de setembre?

20 de juny 2016

"El Cel promés" - Una dona al servei de Stalin -

Un llibre de Gregorio Luri

títol original:  El Cielo prometido - Una mujer al servicio de Stalin-

Editorial Ariel

Aquest és un llibre la lectura del qual atrapa des del primer moment. No es tracta només del relat d'uns fets més o menys coneguts. Es tracta del perfil que l'autor traça dels personatges, dels protagonistes històrics. És el relat que ens tramet dels que els varen conèixer. També  les reflexions que l'autor fa al voltant no tan sols dels fets històrics, també dels motius, de la base ideològica, que van empènyer a actuar a aquests personatges en una determinada direcció.

Traçar el perfil de Caridad del Rio no és fàcil, l'autor no el tanca, ni sembla pretendre-ho en cap moment. Què la va portar, a partir de una vida quasi més aristocràtica que burgesa, a esdevenir una de les capdavanteres del moviment comunista, no tan sols a Catalunya i a Espanya, sinó també a nivell internacional? Qui era Caridad? Quina transformació pateix quant a la seva adscripció de classe? Malgrat tot, al llarg del relat, veiem que va mantenir un esperit de "corps", d'elit, que mai deixarà al llarg de la seva vida. Aquest sembla el motiu pel qual des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort el 1975, durant quasi 30 anys, s'estimarà més viure a París, a portar una vida petitburgesa, que patir les estretors del "Paradís Soviètic". Paradís que s'adona que ha estat irrealitzable, excepte per als capitostos d'aquell sistema polític que, malgrat la "cacarejada" abolició de les classes socials, esdevenen tots ells una classe superior,  naturalment a part. Caridad viu a Paris, però ho fa a costa de l'erari Soviètic que li paga les despeses, pels serveis prestats. La immensa majoria dels exiliats republicans no van tenir, ni de bon tros, res que s'assemblés.

Aquest llibre no és només la biografia de Caridad del Rio, també és el relat de la vida dels seus fills; de Ramon Mercader l'assassí de Trotski. Ramon mai va negar, no ho podia fer, que va matar a Trotski, però es va passar la vida assegurant que ell bo i haver-lo mort no era un assassí. Ramon, la seva mare Caridad i tants altres dels seus coreligionaris tenien una "missió",  amb una ideologia que la sustentava. Un amic meu em deia fa molts anys que quan l'home ha volgut crear el Paradís a la terra, l'únic que ha aconseguit és crear un infern. Alguns dels raonaments del llibre van en aquesta direcció.

L'home al llarg dels temps  ha esdevingut un ésser religiós. El Comunisme, va ser un substitut de la religió cristiana. Amb el seu credo, els seus profetes i apòstols i el seu sant Pare en forma de Secretari General del Partit. Encara a hores d'ara,  més d'un quart de segle de la caiguda del mur de Berlin, de manera més o no tan subtil, aquests idearis, aquestes "religions" esdevingudes sagnants utopies, enlluernen a més d'un i justifiquen el fet de caminar erràtic, cap enlloc, dels nous acòlits i dels  vells nostàlgics als que el seu món se'ls va ensorrar sota els seus peus.

Ramon Mercader, si hem de creure algun dels testimonis als quals es fa esment en el llibre, va arribar un moment en què es va adonar que els temps havien canviat i que fins i tot havien estat enganyats. "Enganyats uns més que altres", tal com ell  diu a un vell correligionari que es troba a Moscou.  El PCE, el PSUC, es van adaptar als nous temps, Carrillo i els seus varen fer una migració intel•lectual o potser un simple maquillatge tàctic. Van voler mostrar la seva cara més amable per adapatar-se als nous temps, això va impedir que Ramon Mercader, que va morir el 1978, pogués tornar, tal com desitjava,  a Catalunya. La seva mare Caridad, va morir unes setmanes abans que Franco, al seu exili parisenc, sola i abandonada per quasi tots.

Però tal com deia abans, d'aquest llibre, de la gran feinada que ha fet l'autor resseguint la història, buscant testimonis coetanis dels protagonistes que "fessin llum a uns fets no massa coneguts". Doncs bé, d'aquest llibre, em quedo amb moltes de les reflexions que ens poden ajudar a entendre el perquè de l'actuació dels seus protagonistes. Unes reflexions que ens ajuden a entendre com la ideologia els va impregnar fins al moll de l'os d'un sectarisme i fanatisme tal que els va justificar, que els va fer sentir-se justificats moralment, del que ara ens semblen unes grans barbaritats.

Avui ens pot arribar a semblar inversemblant que persones que tenien una educació i formació – que parlaven diversos idiomes amb soltesa- , poguessin creure i fessin creure als altres les més estúpides consignes, que tant de bo haguessin quedat en això; en estúpides consignes. Aquestes consignes, però, massa cops van ser la coartada moral que els va empènyer a portar a terme, amb absoluta tranquil·litat de consciència,  accions criminals. Els va portar a matar o en el millor dels casos arruïnar la vida de gent innocent, que tenia uns ideals semblants al seus, però, Ai las! No eren exactament els  mateixos.

 Durant 4 dies de maig, el 1937, els carrers de Barcelona es van ensangonar, amb molts més morts que al juliol de l'any abans quan es va reprimir el sollevament militar. Una guerra civil dins d'una guerra civil, un escaquer en el qual, des de molt lluny, alguns aprofitaven per anorrear als rivals, que no pas enemics, que els poguessin qüestionar el seu poder. Tot es feia, però, sota la justificació d'uns ideals. Uns ideals que havien de portar a aconseguir la creació "d'un home nou" i que simplement van portar i justificar una de tantes barbàries de la història de la humanitat.

Com he dit hi ha molts passatges interessantíssims del llibre. En un d'ells es parla de Lazar Kaganovich, qui als anys 30 va fer enderrocar la catedral de Crist Salvador a Moscú.  Kaganovich va sobreviure a l'stalinisme i les seves purgues, va sobreviure a la Perestroika i a la caiguda del mur. Amb més de 90 anys, tancat a un asil, els seus companys es negaven a parlar amb ell perquè el consideraven un assassí, al mateix temps que davant seu organitzaven col·lectes per a reconstruir la Catedral tal com a la fi va ser. Revolucions, guerres civils, purgues, guerres mundials... tot plegat, per al final tornar al punt de partida.

Abans d'acabar em  permetré transcriure un paràgraf del llibre:

"La ideologia posa nom a les coses. Ens diu, per exemple, que això és una classe social; allò una plusvàlua; allò de més enllà l'alienació, etc. D'aquesta manera ens proporciona als individus l'agradable sensació de coneixement, i al grup el substitut aparentment científic de la religió: tots els seus membres compartim uns mateixos noms, que prenem com la denominació natural de les coses. Una ideologia no és res més, en el fons, que una taxonomia – classificació-. Certament cap lògic donaria la seva vida en defensa del rigor dels conceptes de la nostra ideologia, però els homes de peu no som pas lògics"

Aquesta falta de lògica col•lectiva, que es sobreposa a la que alguns puguin tenir individualment, molts cops és la que permet les més grans engalipades. A hores d'ara encara en veiem moltes. Les ideologies triomfen, perquè és més fàcil seguir les passes que ens marca el "manual", que aturar-nos a pensar per nosaltres mateixos. Pensar requereix un esforç massa gran per a la majoria de tots nosaltres.

16 de juny 2016.